🎓 "Tractar l'ansietat et porta a conéixer-te a tu mateix"

Àlex Didoni va entrar en la nostra universitat en 2014 per a estudiar el grau en Psicologia. Avui torna a Bellesguard en el context dels UAO CEU Carreer Fòrum que organitza el Servei de Carreres Professionals i Pràctiques.

Fecha: dimecres, 03 de de maig de 2023 a las 15:45h

"Tractar l'ansietat et porta a conéixer-te a tu mateix"

Àlex Didoni va entrar en la nostra universitat en 2014 per a estudiar el grau en Psicologia. Avui torna a Bellesguard en el context dels UAO CEU Career Fòrum que organitza el Servei de Carreres Professionals i Pràctiques. Ho fa com el cap visible del centre Didoni, una clínica especialitzada en el tractament de l'ansietat, que, alhora, ofereix una gran diversitat de serveis relacionats amb la salut. De fet, aquest alumni ha sabut integrar en el seu equip a persones que un dia van ser professors seus, a més d'altres titulats per la nostra universitat. El centre Didoni és el capítol present d'una trama vital i professional que, en principi, havia d'haver-se desenvolupat en les pistes de tennis de tot el món. La bola va ensopegar amb la xarxa de l'ansietat i va traçar una trajectòria diferent de la prevista.

Àlex, va ser l'esport el que et va portar a la Psicologia?
Vaig estudiar Psicologia que estava molt vinculat al món de l'esport. Jo volia treballar com a psicòleg esportiu, encara que la vida m'ha portat a treballar en ansietat.

Jugaves al tennis. Un esport mentalment molt exigent.
Molt exigent i molt solitari. Al final, estàs només dins de la pista. També estan els viatges, que desgasten.

Ja apreciaves que hi havia una manca de suport psicològic en aquell món?
La veritat és que quan vaig començar a fer teràpia va ser pel tema del tennis. És una cosa que també veig ara en la meva pràctica en el despatx. Hi ha gent que arriba pel tema esportiu. Venen per l'esport, però després veus que hi ha moltes coses de fons.

Vas agafar la raqueta molt jove. T'acostaves al model Sampras o al d'Agassi?
Vaig començar amb tres anys a jugar al tennis. Els meus pares hi jugaven. Als dotze anys decideixo fer un canvi i vaig al CAR de Sant Cugat. Dos anys després, de tant entrenar, començo a tenir problemes a escala corporal. I arriba un punt en què el dolor seguia allí, has de parar i perds nivell respecte als altres. Al final, va acabar sent un tema emocional: el meu nivell baixava, el de la resta pujava i no estava en el lloc en què volia estar.

Es va produir una fallida entre expectatives i realitat?
Deixo de jugar a tennis i se'm desestructura tot. Jo ho tenia tot superpautat entorn del tennis. Amb el tennis, desapareixen de colp sis hores del meu dia a dia. Vaig començar a dormir malament, a menjar malament, a sentir-me emocionalment pitjor. Al final, vaig entendre que no podia viure sense esport.

Enmig d'aqueix enfonsament. Vas tenir la lucidesa de demanar ajuda.
És que jo vaig deixar de jugar estant ja en teràpia. El meu psicòleg em va dir: Àlex, què vols fer? Em va fer veure que els objectius que hi havia abans no tenien per què de ser els que mantingués en aquell moment. Llavors vaig petar i ho vaig deixar.
Vaig tindre la sort que els meus pares em van donar suport en aquesta situació. Els meus pares veien que necessitava ajuda i em van ajudar a buscar un lloc.

I també estaves en teràpia quan comences Psicologia.
Jo estava als Estats Units amb una beca per estudis i per esport. Vaig als Estats Units pensant que seria una passada. Al cap de dues setmanes, li vaig dir als meus pares que no podia més. Estava en un estat depressiu, i mira que estava acostumat a viatjar...Em veia a vuit mil quilòmetres de la meva família. No vaig saber com gestionar l'adaptació i al cap de tres setmanes estava de tornada. I el dia que aterro estava en la universitat per demanar informació.

Et vas sorprendre de la teva fragilitat?
Em va sorprendre el vulnerable que estava. El veure com m'anava tancant, no sortia de l'habitació, em saltava les classes. No era jo...

Com va ser el fet de ser estudiant i pacient al mateix temps?
És curiós perquè, estant en primer, el terapeuta amb el qual estava va arribar un moment en què em va dir "ja estem, i ara vull que comencis a fer pràctiques amb mi". Així que, quan vaig acabar la carrera, jo ja sabia el que era estar davant d'un pacient.

Vas entrar en el grau amb la psicologia esportiva al cap, però en vas sortir com a sanitari...
Fins i tot vaig fer el TFG sobre psicologia esportiva. I, havent deixat de jugar, vaig tornar a competir en els campionats universitaris... Durant la carrera em va començar a agradar tot, però quan vaig acabar vaig pensar que volia obrir una clínica en què es fes tant esportiva com sanitària. En concret, em va començar a cridar molt l'atenció el tema del descans i l'ansietat, aspectes en els quals vaig especialitzar.

Vivim en una societat que descansa poc i sent molta ansietat.
Necessitem un bon dia per a tindre una bona nit i una bona nit per a tindre un bon dia. Van sempre vinculats.
Una cosa que m'agrada molt és que quan una persona entra en un procés terapèutic ansietat acostuma a dir "vull estar com abans". I jo els dic que com abans no estaran, sinó que estaran molt millor perquè tindran una capacitat de gestió, aprendran sobre la seva ansietat, acabaran coneixent-se a si mateixos. Acaben agraint a aquesta ansietat disfuncional el fet de poder conèixer-se a si mateixos.

Quan l'ansietat és disfuncional?
Quan et limita en el teu dia a dia. Quan el cap comença a pensar molt, em distancio dels altres...Això són senyals que l'ansietat és un problema. És molt fàcil començar a evitar coses i que cada vegada aqueixa cosa em generi més por.

Arribem tard a tractar l'ansietat?
Sí, perquè la gent no acaba d'entendre el que és l'ansietat. No sap detectar els senyals de l'ansietat. No la distingeixen de l'estrès.
El problema de l'ansietat és que té molts nivells. Hi ha, des de persones que no poden sortir de casa fins els que perceben que en situacions socials senten malestar o es preocupen massa.

Respecte al descans Tenim pocs moments de descans o una vida poc descansada?
Un gran problema que tenim és que no sabem planificar-nos. Hi ha una frase que m'agrada molt: "prefereixo sortir més tard per a arribar abans". Tenim temps al llarg del dia per  descansar. També ens equivoquem amb el descans. És el cas de les migdiades, no poden ser de dues hores sinó de vint minuts. D'aquesta manera, et despertes com a nou. Així i tot, hi ha qui diu "és que, si faig això, em desperto fatal" Ho han provat? No.
Hi ha una cosa important: el descans ha de formar part del meu treball. Per exemple, periòdicament, necessito anar-me'n fora i desconnectar. Torno amb les idees molt més clares

Llavors aterra l'emprenedor...
Cada vegada que estic fora uns dies descansant, torno amb unes idees brutals.

En el vostre centre, teniu col·laboradors de moltes disciplines.
Toquem psicologia sanitària, forense i esportiva, fisioteràpia, logopèdia i nutrició.

I quina aportació falta per donar-li a la Salut Mental?
Un valor diferencial és l'especialització. Cada vegada falten més especialistes. Em trobo amb professionals que parlen de tot, i això és molt difícil. Per a mi, és un problema quan una persona treballa tot i sempre de la mateixa manera ...Cada professional del nostre centre té el seu tema determinat.

Tens una faceta divulgadora. Necessita la Psicologia bons comunicadors?
Fora i dins de la teràpia. És molt important com transmets, això incideix en el vincle terapèutic. Un de les pors més grans que hi ha és saber parlar l'idioma del pacient. Això és una cosa que es pot treballar.
En la ràdio parlo fonamentalment d'ansietat, però és una labor que també té una versió educativa. Es tracta que la gent entengui que les coses que els succeeixen li passen a tothom.