🎓 El principi d'"adaptació" davant el fet traumàtic

Els estudiants del grau en Psicologia han celebrat una nova edició de la seva jornada anual, que suposa la culminació del debat i el treball de reflexió fet pels alumnes en sessions periòdiques durant tot el curs. Per contrastar el que s'ha après i les idees avaluades en tot aquest temps, han mantingut una sessió amb el psicòleg clínic Francisco Duque.

Des de la seva experiència en la Secció d'Interconsulta de l'Hospital Gregorio Marañón, que comportava el tractament de l'estrès traumàtic de víctimes de successos violents, ha reflexionat sobre la naturalesa del trauma i les bases per a una veritable recuperació.

Duque ha insistit que la condició de víctima no pot formar part dels "senyals d'identitat" de ningú. En aquest sentit, ha parlat de la importància de la "no acceptació", referint-se al fet que la persona que ha experimentat un trauma no ha de resignar-se a ancorar la seva vida en el punt en què es va produir.

Prefereix, per tant, parlar d'"adaptació", que implica, des de l'assimilació del trauma, desplegar les estratègies adaptatives adequades. "Com més aviat t'adaptis, més aviat recuperes la situació de control i, per tant, la sensació de poder", ha exposat Duque.

Resiliència i emocions

El trauma també pot representar un esperó de creixement personal. "La majoria dels pacients que he conegut té una vida més rica després del trauma", ha expressat el ponent. Una afirmació que connecta directament amb el tema que els estudiants han treballat durant aquests mesos: solitud, pandèmia i resiliència.

Duque també s'ha referit a la importància de les emocions, tant per afrontar la situació traumàtica com per l'impacte posterior. Sol passar que en situacions traumàtiques les persones "anul·lin els seus mecanismes emocionals, cosa que és perillosíssima perquè necessitem aquestes referències emocionals". Així, es poden donar situacions de "dissociació", en les quals "no controlem el que fem".

Les emocions són igualment fonamentals per treballar el dol, cosa que no pot fer-se "sense tristesa o abatiment". En situacions traumàtiques, ha comentat, "l'únic estabilitzador és ser on has de ser". Finalment, el pas definitiu, i més complicat del dol, és "integrar el succés traumàtic, reconstruir la vida sabent que existeix aquesta pèrdua".